lapobladelduc.org

XARA

EDUCA

 

 

 

 

 

 

EL NOM DE LA LLENGUA

 

 

1.- Consciència lingüística i denominació de la llengua

 

2.- Les denominacions medievals de la llengua

 

3.- La ideologia “llemosinista”

 

4.- El secessionisme lingüístic valencià

 

 

 

1.- CONSCIÈNCIA LINGÜÍSTICA I DENOMINACIÓ DE LA LLENGUA

 

 

Una comunitat lingüística és un grup de gent que, eventualment, es comunica amb una llengua. Les comunitats lingüístiques tenen una sèrie de components, (comunitat de parla, interacció lingüística, comparteixen actituds i normes d'ús, integració simbòlica.). Les relacions entre tots aquestos components crea la consciència lingüística d' una comunitat. La intensitat de les relacions determinarà la fermesa d' aquella consciència.

 

L' elaboració de la consciència lingüística és un procés determinant per a l'estabilitat i reproducció d' una comunitat lingüística moderna i actual.

 

Ara bé, els elements que defineixen la consciència lingüística han sofert canvis i transformacions al llarg de la història. Aquests canvis, motivats per causes extralingüístiques han determinat les diferents denominacions de la llengua des dels seus orígens.

 

Les diferents denominacions les podem agrupar, d'una banda, en aquelles que responen a actituds psico-lingüístiques, i d'altra banda, en les que són usades per la comunitat científica. Les primeres fan referència a la varietat lingüística amb què el parlant s'identifica, és el cas dels sociolectes, parlars locals o dialectes: tarragoní, eivissenc, valencià, etc. Estes denominacions són d'àmbit reduït. En el nostre cas  aquestes s' integrarien sota el nom més general de català o llengua catalana, usat per la comunitat científica.

 

Cal tenir en compte, que les denominacions populars i d'àmbit reduït, quasi sempre per raons extralingüístiques, han entrat en conflicte amb el nom científic. És el que ha succeït en l'actualitat al País Valencià. Per tal d' analitzar aquest fenomen caldrà fer un repàs de la Història de la Llengua

 

 

 

2.- DENOMINACIONS MEDIEVALS

 

 

 

En un principi les llengües romàniques no tenien nom propi. Al segle VIII ja s'havia acomplert la fragmentació de la Romània, es a dir, a partir d' eixe segle assitim al naixement d' una consciència lingüística diferenciada, els parlants són conscients de les diferències que hi ha entre allò que parlen i el llatí, llengua de la litúrgia.

 

Romanç era, la designació popular de qualsevol llengua romànica. A partir dels segles XII-XIII apareix la necessitat de distingir entre  els diversos parlars romànics. La solució serà afegir al terme romanç el gentilici concret de cada comunitat lingüística: romanç català, romanç castellà..etc.

 

Durant els segles XIII i XIV s' utilitzaren altres noms per designar, sempre de manera generalitzadora, la nostra llengua: Vulgar, Pla, Romanç pla, Lingua materna, Nostre llatí, Romanesc, Vernacle. Aquestes denominación les podem trobar en els Furs de València (1261), en el "Llibre dels Feits", o la "Crònica" de Ramon Muntaner.

 

A partir del s. XIV, apareixen denominacions com : "in vulgare cathalanorum", "vulgar català", "romanç catalanesc". Però en aquest segle acabarà consolidant-se el nom de : Llengua catalana. El document més antic on apareix aquesta última denominació és una carta de cessió del lloc de Sagra (La Marina Alta) a l' Ordre de Santiago, document redactat per duplicat pel notari valencià Bernat de Soler el 1341:

 

"escripta en letra e lengua castellana, et la otra... en plan escripta en letra e lengua catalana".

 

A partir d' aquest moment, sovintegen per tot arreu del domini lingüístic apel.lacions del tipus "cathalà", "llengua catalana", etc. sense mancar, les denominacions de pla, vulgar, o romanç.

 

 

 

3.- EL PARTICULARISME ONOMÀSTIC

 

 

 

Durant els s. XIV i XV, valencians i mallorquins desenvolupen una personalitat pròpia, diferent de la catalana, tot i ser conscients de pertànyer a un mateix estat (la Corona d' Aragó) i de parlar una mateixa llengua. Això venia afavorit pel fet que els reis d'Aragó dotaven els territoris conquerits als àrabs d' una mena d' estatut d' autonomia: un dret foral basat en lleis i institucions pròpies.

 

Front al crispament social que vivia el principat durant el s.XV (guerra civil, pesta..) el Regne de València desenvolupava una dinàmica comercial molt activa. Aquesta situació de superioritat genera en el Regne valencià un sentiment particularista  que conduïa els ciutdans a subratllar la seua condició de valencians quan al.ludien a la pròpia llengua. Hom començà, aleshores, a designar-la amb l' apel·latiu de valenciana.

 

És a finals del segle XIV ( 1395) quan apareix la primera denominació "particularista". Fra Antoni Canals, frare dominicà, tradueix una obra d' un autor clàssic (Valeri Màxim ) i dedica la seua traducció als jurats de Barcelona. A la dedicatòtia diu que l' obra l' ha traduïda:

 

"de llatí en nostra volguda llengua materna valenciana, així breu com he pogut, jatsessia* que altres l' hagen tret** en llengua catalana..."

 

* encara que, tot i que            ** L' hagen traduïda

 

¿ Pretenia Canals l' existència d' una llengua valenciana diferent a la catalana ? Evidentment que no: la dedicatòria va adreçada als jurats de Barcelona. Una cosa es veu amb claredat: oposa la seua traducció de Valeri Màxim a la que un altre traductor, català, ja havia fet. Aquesta traducció no li agrada i prova de millorar-la. En definitiva, no oposa dos llengües diferents, sinó dos autors diferents, de llocs diferents i de característiques diferents.

 

Un cas semblant s’esdevé cinquanbta anys després a Mallorca quan Ferran Valentí traduí el 1444 les "Paradoxa" de Ciceró escriu al pròleg:

 

"... de llatí en vulgar materno e mallorquí, segons la nació on so nat e criat e nodrit..."

 

En aquest cas la intenció no és distingir llengües, sinó exaltar el lloc de naixement. Hi ha una personalitat diferenciada, no una personalitat lingüística diferent.

 

A partir d' aquests moments no resulta ja difícil de trobar escrits ací i allà els termes "llengua valenciana" i llengua mallorquina". Al colofó de la impressió de la Bíblia de Fra Bonifaci Ferrer, —germà del sant— feta a València el 1491, s'assenyala que :

 

"fou arromançada... de llengua llatina en la nostra valenciana."

 

Les denominacions que apareixen no desplacen les anteriors i, per tant, tant a València, com a Mallorca, com  a la resta del domini lingüístic se seguí utilitzant la denominació de LLENGUA CATALANA.

 

 

 

 

 

4.- LA IDEOLOGIA "LLEMOSINISTA"

 

 

A partir del segle XVI la llengua evoluciona molt ràpidament distanciant-se de la llengua medieval. D' altra banda, els nostres avantpassats eren conscients que, tot i les diferències dialectals, la llengua de Catalunya, de les Illes Balears i del País Valencià era la mateixa.

 

El 1521 assistim a la introducció d' una nova denominació, incorrecta , però que reflecteix la consciència d' unitat idiomàtica de la nostra llengua: LLEMOSÍ. Joan Bonllavi, edita a la ciutat de València el Blanquerna del mallorquí Ramon Llull i es veu obligat a adaptar la llengua de  l'obra a la del s.XVI, per tal de facilitar-ne la comprensió. Joan Bonllavi usa l' expressió "llengua llemosina primera" per referir-se a la llengua de Ramon Llull. És a dir ,"llengua original" o "llengua medieval", però també, llengua comuna dels valencians, catalans i mallorquins.

 

A partir d'aquest moment llemosí és la denominació de major èxit durant els s.XVI al XIX. Les causes d' aquest èxit poden ser:

    Fa possible la distinció entre llengua antiga i moderna

    Fa referència a la llengua comuna de tota l'àrea lingüística sense despertar susceptibilitats localistes. És una denominació que està per damunt de català, mallorquí i valencià.

    Al segle XIX, el seu èxit es basa en la moda romàntica d' exaltació de l'època medieval.

Amb tot i això, és una denominació incorrecta. Llemosí és una varietat de la llengua occitana usada a Llemotges. La causa d' aquesta confusió, lògicament, l' hem de cercar en el fet que els nostres poetes anteriors a Ausias March ( s.XV) conrearen la poesia trobadoresca en llengua occitana.

 

La denominació de llemosí és taxativament rebutjada per Menendez pelayo, qui no dubta de qualificar majaderos aquelss que continuaven usant-la:

 

"¡ Y que completa debía ser la ilusión cuando el trovador cantaba trovas lemosinas, como todavia llaman algunos majaderos de Castilla y de fuera de ella a los versos compuestos en lengua catalana ! ".

 

 

 

5.- SOBRE LA UNITAT DE LA LLENGUA

 

 

La unitat de la llengua no ha estat mai posada en dubte ni pels nostres escriptors i historiadors, ni pels forans. De fet l' existència de termes com el el llemosí en son la prova més fefaent.

 

De la consciència unitària , ens donen fe nombrosos exemples :

 

S.XVI: En la "Vida de san Vicente Ferrer", escrita pel valencià Gaspar Antist ( 1550 ).

 

"san Vicente predicaba en catalan, porque antiguamente el lenguaje valenciano casi no se diferenciaba casi nada de aquel otro, como quiera que Valencia fue poblada de gente catalana."

 

S. XVII: Gaspar Escolano, a les "Décadas de la Ciudad y Reino de Valencia" 1610.

 

"como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó de ella la lengua, y estan tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los de este reino debajo el nombre de catalanes, sin que las naciones hicieren diferencia ninguna a catalanes y valencianos."

 

S: XVIII: el dominic d' Ontinyent Luis Galiana en la carta pròleg que encapsala el  "Diccionario Valenciano-Castellano" de Carles Ros:

 

"cualquier que imprimiese esta grande obra nada habia de perder, porque todos los que fuesen de buen gusto en este Reyno la querrian, y en Mallorca y en Cataluña se despacharian también muchos ejemplares, por ser la lengua de todos reinos una misma en la substancia, Y aún en el modo, si hablamos de tiempo más antiguo."

 

S.XIX: Vicent Boix el 1881 escriu:

 

"Nuestra lengua, aunque catalana, no es substancialmente diferente más que en el dialecto, pronunciación, conjunto de voces y vocablos árabes vulgares y romanos".

 

S.XX : Lluís Fullana el 1908.

 

"Escriure totes les característiques catalanes usades dins lo Regne de Valencia, equivaldria a escriure una gramàtica catalana i posar en la portada "Gramàtica de la llengua valenciana" (...) Tot açò per indicar que les característiques catalanes són unes mateixes que les valencianes".

 

Tots aquests tetimonis evidencien que la consciència d' unitat idiomàtica era present i reconeguda pels valencians cultes d' ara i de sempre. Aquesta consciència es manifestà en la presència en 1906 dels intel.lectuals valencians més prestigiosos (Teodor Llorente, Lluís Fullana) al I Congrés Internacional de la LLengua Catalana i en l' acceptació de les normes ortogràfiques de l'Institut d´Estudis Catalans (1913) pels nostres intel.lectuals i les nostres institucions acadèmiques i culturals a la ciutat de Castellò (1932).

 

 

 

6.- EL SECESSIONISME LINGÜISTIC VALENCIÀ

 

 

Hem vist al llarg del tema que si bé la denominació de la llengua ha estat diversa al llarg de la hstòria, la concepció d' unitat lingüística no ha tingut detractors. Tanmateix, el fet particularista, sobretot durant els segles XVI al XIX, ha possibilitat l' aparició de teories pre-secessioniste la majoria de les quals, amb una base filològica ben peregrina, defensaven que el valencià era una llengua distinta del català. És el cas d' autors que apel.lant als dialectalismes valencians  d'escriptors medievals i a les diferències fonètiques plantegen la hipòtesi de la independència lingüística del valencià enfront del català.

 

La primera formulació d' una teoria diferenciadora del valencià i del català, la va fer Llorenç Matheu i Sanç (XVII ) en una obra escrita en llatí "De Regimini Regni Valentiae". Segons Llorens Matheu, el valencià és més "cortés" i "gentil" que el català, que és més "montaraz" i "malsonante". Les seues idees foren arreplegades per Marc Antoni Orellana (XVIII) en la seua obra "Valencia antigua y moderna", que trobava el valencià dolç i suau i el català més aspre. Aquesta teoria no tingué cap ressò, ni cap seguidor que la pogués desenvolupar en alguna mena de gramàtica.

 

Durant la Renaixença se sol acceptar el nom de llemosí que reconeix la unitat, i els escriptors més destacats com Teodor Llorente i Vicent Wenceslau Querol mantenen una estreta relació amb els seus homòlegs catalans. De tota manera quan a Catalunya triumfa el nom de català i hi ha una posició clarament política, els valencians o bé s' arraconen a la denominació de llemosí, o bé utilitzen la de llengua valenciana com a sinònim de catalana. Hi ha , però , qui va més lluny , com Josep Nebot i Pérez, que escriu "Tratado de Ortografia Valenciana Clásica" (1910), on manifesta clarament la seua postura secessionista del valencià diferent del català adduint poques raons i , en alguns casos, errònies. Considerava llengües distintes el castellà, el murcià, l'aragonés.

 

Especial atenció mereix el pare Lluís Fullana. Era en un primer moment partidari de la unitat de la llengua catalana, peró posteriorment es va desmarcar d' aquesta postura a causa de les pressions a què fou sotmés per part dels sectors anticatalanistes de València. Fou autor de diferents gramàtiques i vocabularis que durant la dècada dels setenta serien aprofitats per alguns sectors reaccionaris de la ciutat de València com a mostra de la seua ideologia separatista de  la unitat de la llengua. Al final de la seua vida va signar les normes de Castelló, prova de la seua acceptació de la unitat de la llengua.

 

L' acord que representen les normes signades a Castelló el 1932 agrupà els intel.lectuals i les entitats més compromeses amb la normalització de la llengua i posà fi a tota polèmica secessionista. Tot i això l'any 1963, una altre anticatalanista, Josep Maria Bayarri, proposa un sistema ortogràfic diferent que qualifica de fonétiq, rasional i valensianiste i que li permet escriure qansó, siutat, vo per bo, mexe per metge i ñeña per llenya, i acusar els etimòlegs de practicar "l'apsurdisme gráfiq".

 

L' any 1977, es va tornar a ressucitar la fòbia anticatalanista per part de gent que mai no  havien destacat en la defensa de la nostra llengua, sino tot el contrari. Aquestos elements distorsionadors intenten crear el confusionisme amb la promulgació de normes ortogràfiques secessionistes del català, amb l'escusa de la defensa dels interessos valencians. Aquestes tensions secessioniste coincidiren amb els anys del règim pre-autonòmic, concretament amb el govern d' UCD hi hagué diversos intents d' oficialitzar el secessionisme lingüístic amb la creació d' una Acadèmia de Cultura Valenciana (1978). En realitat , aquestes propostes no han servit per a altra cosa que per a generar un evident confusionisme en determinats sectors de la societat valenciana. Fins i tot, -avuí en dia encara- algun partit polític, d' esquena a les declaracions sobre la unitat de la llengua de les més diverses institucions acadèmiques oficials d' arreu del món i ignorant sentències judicials que limiten a organismes científics la capacitat de dictaminar en matèria lingüística, pretén imposar en els ajuntaments i organismes polítics que governen i presideixen normatives allunyades de les oficials.

 

Amb l' actitud secessionista es posa en perill el procés de normalització de la nostra llengua, ja que sovint crea un ambient de crispació social que sols beneficia  l' arraconament del valencià i l' ús preferent del castellà, llengua que en definitiva és la que solen utilitzar la majoria dels defensors de la independència lingüística del valencià.

 

Les actituds secessionistes no sols han aparegut al País Valencià, també s’ha donat a les Illes i inclús al Principat de Catalunya, a Lleida concretament, quan algun personatge presentà alguna tesi sobre “leridanismo”. Tots els casos tenen un denominador comú que és negar el nom unitari i la unitat de la llengua, però no amb raonaments científics, sinó , a més a més, amb intencions manipuladores promogudes per una hostilitat contra Catalunya o contra Barcelona, ja que aquesta ciutat ha exercit durant molt de temps una influència considerable.

 

Per concloure hem de dir que els romanistes i científics internacionals així com els diccionaris i les enciclopèdies de llengües com la francesa, castellana, anglesa defineixen el terme valencià i mallorquí com a variants de la llengua catalana.