|
XARA EDUCA |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
EL NOM DE 1.- Consciència lingüística i denominació
de la llengua 2.- Les denominacions medievals de la
llengua 3.- La ideologia “llemosinista” 4.- El secessionisme lingüístic valencià 1.- CONSCIÈNCIA LINGÜÍSTICA I DENOMINACIÓ
DE Una comunitat lingüística és un grup de gent que,
eventualment, es comunica amb una llengua. Les comunitats lingüístiques tenen
una sèrie de components, (comunitat de parla, interacció lingüística,
comparteixen actituds i normes d'ús, integració simbòlica.). Les relacions
entre tots aquestos components crea la consciència lingüística d' una
comunitat. La intensitat de les relacions determinarà la fermesa d' aquella
consciència. L' elaboració de la consciència lingüística és un
procés determinant per a l'estabilitat i reproducció d' una comunitat
lingüística moderna i actual. Ara bé, els elements que defineixen la
consciència lingüística han sofert canvis i transformacions al llarg de la
història. Aquests canvis, motivats per causes extralingüístiques han
determinat les diferents denominacions de la llengua des dels seus orígens. Les diferents denominacions les podem agrupar,
d'una banda, en aquelles que responen a actituds psico-lingüístiques, i
d'altra banda, en les que són usades per la comunitat científica. Les primeres
fan referència a la varietat lingüística amb què el parlant s'identifica, és
el cas dels sociolectes, parlars locals o dialectes: tarragoní, eivissenc, valencià, etc. Estes denominacions són
d'àmbit reduït. En el nostre cas
aquestes s' integrarien sota el nom més general de català o llengua catalana, usat per la comunitat científica. Cal tenir en compte, que les denominacions
populars i d'àmbit reduït, quasi sempre per raons extralingüístiques, han
entrat en conflicte amb el nom científic. És el que ha succeït en
l'actualitat al País Valencià. Per tal d' analitzar aquest fenomen caldrà fer
un repàs de 2.- DENOMINACIONS MEDIEVALS En un principi les llengües romàniques no tenien
nom propi. Al segle VIII ja s'havia acomplert la fragmentació de Romanç era, la designació popular de
qualsevol llengua romànica. A partir dels segles XII-XIII apareix la
necessitat de distingir entre els
diversos parlars romànics. La solució serà afegir al terme romanç el
gentilici concret de cada comunitat lingüística: romanç català, romanç castellà..etc. Durant els segles XIII i XIV s' utilitzaren
altres noms per designar, sempre de manera generalitzadora, la nostra
llengua: Vulgar, Pla, Romanç pla,
Lingua materna, Nostre llatí, Romanesc,
Vernacle. Aquestes denominación les podem trobar en els Furs de València
(1261), en el "Llibre dels Feits", o la "Crònica" de
Ramon Muntaner. A partir del s. XIV, apareixen denominacions com
: "in vulgare cathalanorum",
"vulgar català", "romanç
catalanesc". Però en aquest segle acabarà consolidant-se el nom de :
Llengua catalana. El document més
antic on apareix aquesta última denominació és una carta de cessió del lloc
de Sagra ( "escripta en letra e lengua
castellana, et la otra... en plan escripta en letra e lengua catalana". A partir d' aquest moment, sovintegen per tot
arreu del domini lingüístic apel.lacions del tipus "cathalà", "llengua catalana", etc. sense
mancar, les denominacions de pla, vulgar, o romanç. 3.- EL PARTICULARISME ONOMÀSTIC Durant els s. XIV i XV, valencians i mallorquins
desenvolupen una personalitat pròpia, diferent de la catalana, tot i ser
conscients de pertànyer a un mateix estat ( Front al crispament social que vivia el principat
durant el s.XV (guerra civil, pesta..) el Regne de València desenvolupava una
dinàmica comercial molt activa. Aquesta situació de superioritat genera en el
Regne valencià un sentiment particularista
que conduïa els ciutdans a subratllar la seua condició de valencians
quan al.ludien a la pròpia llengua. Hom començà, aleshores, a designar-la amb
l' apel·latiu de valenciana. És a finals del segle XIV ( 1395) quan apareix la
primera denominació "particularista".
Fra Antoni Canals, frare dominicà,
tradueix una obra d' un autor clàssic (Valeri Màxim ) i dedica la seua
traducció als jurats de Barcelona. A la dedicatòtia diu que l' obra l' ha
traduïda: "de llatí en nostra volguda llengua materna
valenciana, així breu com he pogut, jatsessia* que altres l' hagen tret** en
llengua catalana..." * encara que, tot i que ** L' hagen traduïda ¿ Pretenia Canals l' existència d' una llengua
valenciana diferent a la catalana ? Evidentment que no: la dedicatòria va
adreçada als jurats de Barcelona. Una cosa es veu amb claredat: oposa la seua
traducció de Valeri Màxim a la que un altre traductor, català, ja havia fet.
Aquesta traducció no li agrada i prova de millorar-la. En definitiva, no
oposa dos llengües diferents, sinó dos autors diferents, de llocs diferents i
de característiques diferents. Un cas semblant s’esdevé cinquanbta anys després
a Mallorca quan Ferran Valentí traduí el 1444 les "Paradoxa" de
Ciceró escriu al pròleg: "... de llatí en vulgar materno e mallorquí, segons
la nació on so nat e criat e nodrit..." En aquest cas la intenció no és distingir
llengües, sinó exaltar el lloc de naixement. Hi ha una personalitat
diferenciada, no una personalitat lingüística diferent. A partir d' aquests moments no resulta ja difícil
de trobar escrits ací i allà els termes "llengua valenciana" i
llengua mallorquina". Al colofó de la impressió de "fou arromançada... de llengua llatina en la
nostra valenciana." Les denominacions que apareixen no desplacen les
anteriors i, per tant, tant a València, com a Mallorca, com a la resta del domini lingüístic se seguí
utilitzant la denominació de LLENGUA
CATALANA. 4.- A partir del segle XVI la llengua evoluciona molt
ràpidament distanciant-se de la llengua medieval. D' altra banda, els nostres
avantpassats eren conscients que, tot i les diferències dialectals, la
llengua de Catalunya, de les Illes Balears i del País Valencià era la
mateixa. El 1521 assistim a la introducció d' una nova
denominació, incorrecta , però que reflecteix la consciència d' unitat
idiomàtica de la nostra llengua: LLEMOSÍ.
Joan Bonllavi, edita a la ciutat de València el Blanquerna del mallorquí Ramon Llull i es veu obligat a adaptar
la llengua de l'obra a la del s.XVI,
per tal de facilitar-ne la comprensió. Joan Bonllavi usa l' expressió "llengua llemosina primera"
per referir-se a la llengua de Ramon Llull. És a dir ,"llengua original" o "llengua medieval", però també, llengua comuna dels
valencians, catalans i mallorquins. A partir d'aquest moment llemosí és la
denominació de major èxit durant els s.XVI al XIX. Les causes d' aquest èxit
poden ser: Fa
possible la distinció entre llengua antiga i moderna Fa
referència a la llengua comuna de tota l'àrea lingüística sense despertar
susceptibilitats localistes. És una denominació que està per damunt de
català, mallorquí i valencià. Al
segle XIX, el seu èxit es basa en la moda romàntica d' exaltació de l'època
medieval. Amb tot i això, és una denominació incorrecta.
Llemosí és una varietat de la llengua occitana usada a Llemotges. La causa d'
aquesta confusió, lògicament, l' hem de cercar en el fet que els nostres
poetes anteriors a Ausias March ( s.XV) conrearen la poesia trobadoresca en
llengua occitana. La denominació
de llemosí és taxativament rebutjada per Menendez pelayo, qui no dubta de
qualificar majaderos aquelss que continuaven usant-la: "¡ Y que completa debía ser la ilusión cuando
el trovador cantaba trovas lemosinas,
como todavia llaman algunos majaderos de Castilla y de fuera de ella a los
versos compuestos en lengua catalana
! ". 5.- SOBRE La unitat de la llengua no ha estat mai posada en
dubte ni pels nostres escriptors i historiadors, ni pels forans. De fet l'
existència de termes com el el llemosí en son la prova més fefaent. De la
consciència unitària , ens donen fe nombrosos exemples : S.XVI: En la
"Vida de san Vicente Ferrer", escrita pel valencià Gaspar Antist (
1550 ). "san Vicente predicaba en
catalan, porque antiguamente el lenguaje valenciano casi no se diferenciaba
casi nada de aquel otro, como quiera que Valencia fue poblada de gente
catalana." S. XVII: Gaspar
Escolano, a les "Décadas de "como fue poblado desde su
conquista casi todo de la nación catalana, y tomó de ella la lengua, y estan
tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han
pasado los de este reino debajo el nombre de catalanes, sin que las naciones
hicieren diferencia ninguna a catalanes y valencianos." S: XVIII: el dominic
d' Ontinyent Luis Galiana en la carta pròleg que encapsala el "Diccionario
Valenciano-Castellano" de Carles Ros: "cualquier que imprimiese esta
grande obra nada habia de perder, porque todos los que fuesen de buen gusto
en este Reyno la querrian, y en Mallorca y en Cataluña se despacharian
también muchos ejemplares, por ser la lengua de todos reinos una misma en la
substancia, Y aún en el modo, si hablamos de tiempo más antiguo." S.XIX: Vicent Boix
el 1881 escriu: "Nuestra lengua, aunque catalana,
no es substancialmente diferente más que en el dialecto, pronunciación,
conjunto de voces y vocablos árabes vulgares y romanos". S.XX : Lluís
Fullana el 1908. "Escriure totes les
característiques catalanes usades dins lo Regne de Valencia, equivaldria a
escriure una gramàtica catalana i posar en la portada "Gramàtica de la llengua valenciana" (...) Tot açò per
indicar que les característiques catalanes són unes mateixes que les
valencianes". Tots aquests tetimonis evidencien que la
consciència d' unitat idiomàtica era present i reconeguda pels valencians
cultes d' ara i de sempre. Aquesta consciència es manifestà en la presència
en 1906 dels intel.lectuals valencians més prestigiosos (Teodor Llorente,
Lluís Fullana) al I Congrés Internacional de 6.- EL SECESSIONISME LINGÜISTIC VALENCIÀ Hem vist al llarg del tema que si bé la
denominació de la llengua ha estat diversa al llarg de la hstòria, la
concepció d' unitat lingüística no ha tingut detractors. Tanmateix, el fet
particularista, sobretot durant els segles XVI al XIX, ha possibilitat l'
aparició de teories pre-secessioniste la majoria de les quals, amb una base
filològica ben peregrina, defensaven que el valencià era una llengua distinta
del català. És el cas d' autors que apel.lant als dialectalismes
valencians d'escriptors medievals i a
les diferències fonètiques plantegen la hipòtesi de la independència
lingüística del valencià enfront del català. La primera formulació d' una teoria
diferenciadora del valencià i del català, la va fer Llorenç Matheu i Sanç
(XVII ) en una obra escrita en llatí "De
Regimini Regni Valentiae". Segons Llorens Matheu, el valencià és més
"cortés" i "gentil" que el català, que
és més "montaraz" i "malsonante". Les seues
idees foren arreplegades per Marc Antoni Orellana (XVIII) en la seua obra "Valencia antigua y moderna",
que trobava el valencià dolç i suau i el català més aspre. Aquesta teoria no tingué
cap ressò, ni cap seguidor que la pogués desenvolupar en alguna mena de
gramàtica. Durant Especial atenció mereix el pare Lluís Fullana.
Era en un primer moment partidari de la unitat de la llengua catalana, peró
posteriorment es va desmarcar d' aquesta postura a causa de les pressions a
què fou sotmés per part dels sectors anticatalanistes de València. Fou autor
de diferents gramàtiques i vocabularis que durant la dècada dels setenta
serien aprofitats per alguns sectors reaccionaris de la ciutat de València
com a mostra de la seua ideologia separatista de la unitat de la llengua. Al final de la
seua vida va signar les normes de Castelló, prova de la seua acceptació de la
unitat de la llengua. L' acord que representen les normes signades a Castelló el 1932 agrupà els
intel.lectuals i les entitats més compromeses amb la normalització de la
llengua i posà fi a tota polèmica secessionista. Tot i això l'any 1963, una
altre anticatalanista, Josep Maria Bayarri, proposa un sistema ortogràfic
diferent que qualifica de fonétiq,
rasional i valensianiste i que li permet escriure qansó, siutat, vo per bo, mexe per metge i ñeña
per llenya, i acusar els etimòlegs de practicar "l'apsurdisme gráfiq". L' any 1977, es va tornar a ressucitar la fòbia
anticatalanista per part de gent que mai no
havien destacat en la defensa de la nostra llengua, sino tot el
contrari. Aquestos elements distorsionadors intenten crear el confusionisme
amb la promulgació de normes ortogràfiques secessionistes del català, amb
l'escusa de la defensa dels interessos valencians. Aquestes tensions
secessioniste coincidiren amb els anys del règim pre-autonòmic, concretament
amb el govern d' UCD hi hagué diversos intents d' oficialitzar el
secessionisme lingüístic amb la creació d' una Acadèmia de Cultura Valenciana (1978). En realitat , aquestes
propostes no han servit per a altra cosa que per a generar un evident
confusionisme en determinats sectors de la societat valenciana. Fins i tot,
-avuí en dia encara- algun partit polític, d' esquena a les declaracions
sobre la unitat de la llengua de les més diverses institucions acadèmiques
oficials d' arreu del món i ignorant sentències judicials que limiten a
organismes científics la capacitat de dictaminar en matèria lingüística,
pretén imposar en els ajuntaments i organismes polítics que governen i
presideixen normatives allunyades de les oficials. Amb l' actitud secessionista es posa en perill el
procés de normalització de la nostra llengua, ja que sovint crea un ambient
de crispació social que sols beneficia
l' arraconament del valencià i l' ús preferent del castellà, llengua
que en definitiva és la que solen utilitzar la majoria dels defensors de la
independència lingüística del valencià. Les actituds secessionistes no sols han aparegut
al País Valencià, també s’ha donat a les Illes i inclús al Principat de
Catalunya, a Lleida concretament, quan algun personatge presentà alguna tesi
sobre “leridanismo”. Tots els casos
tenen un denominador comú que és negar el nom unitari i la unitat de la
llengua, però no amb raonaments científics, sinó , a més a més, amb
intencions manipuladores promogudes per una hostilitat contra Catalunya o
contra Barcelona, ja que aquesta ciutat ha exercit durant molt de temps una
influència considerable. Per concloure hem de dir que els romanistes i
científics internacionals així com els diccionaris i les enciclopèdies de
llengües com la francesa, castellana, anglesa defineixen el terme valencià i mallorquí com a variants de la llengua catalana. |